Tenebra és el títol de la primera novel·la que s'autoedita Emili
Gil. Atès el recolzament que el llibre ha rebut de moltes persones, en
aquest bloc s'intentarà aplegar els diferents elements que envolten
Tenebra, esdevenint alhora un complement gràfic de la novel·la. Moltes gràcies a tothom.
Text d'Antoni Munné-Jordà
per a la Presentació Oficial de la Benvinguda de
TENEBRA
a Barcelona
Antoni Munné-Jordà: Tenebra, d’Emili Gil
L’Emili Gil ha volgut que participés en
la presentació de la seva novel·la, Tenebra,
cosa que li agraeixo, perquè som amics, i penso que és el meu únic mèrit per a
ser aquí. No perquè li calgués cap més companyia literària, tenint com té de
presentadora Anna Maria Villalonga, experta prestigiosa en tantes coses, i
sobretot tenint com té un estol inacabable d’escriptors maudits, d’escriptors maleïts i foscos, que l’han acompanyat en la
redacció de la novel·la i acompanyen el seu protagonista en l’exploració de les
anomenades catacumbes de París. Perquè, en la història que narra Tenebra —que, diguem-ho d’entrada, és un
viatge iniciàtic que un xicot de la
Sénia, com l’Emili Gil mateix, que treballa a París, fa
incitat per Tenebra, una enigmàtica fada protectora descobridora de mons o una
fantasmal presència fatal—; en aquesta novel·la, doncs, el protagonista es
documenta, i l’autor ens documenta, als lectors, amb una llista impressionant
d’autors, tant, que al final no acabem d’estar segurs que l’Emili ens hagi
parlat de tots els autors que coneix tan bé.
 |
| Amb Antoni Munné-Jordà en rebre Tenebra, a l'estació de Sants (Barcelona) |
Només que prenguem com a exemple el
capítol 22, titulat «Sirap és una festa», evident aclucada d’ull al Hemingway
de París era una festa, ens adonarem de l’inabastable coneixement d’Emili Gil
sobre els que han escrit a París, de París, i atrapats per París. Ja abans
d’entrar al cafè on es desplega gran part de l’acció, Chez Chatonne, una gatona
que ens pot remetre al mític cabaret Le Chat Noir de la bohèmia parisenca, inspirador
dels 4 Gats, hi trobem referències a Voltaire i a Eugène Sue, l’autor d’Els Misteris de París. I el protagonista
s’asseu a taula amb gent amb qui té franquesa. Tres xicots: Guy de Maupassant,
Paul Verlaine, Toulouse-Lautrec, i les senyoretes que els acompanyen són
Joséphine Baker, Mistinguett i Sarah Bernhardt, abans de perdre la cama, quan
encara les tenia totes dues i podia ballar amb el xicot de la Sénia al compàs de «Paquito, el chocolatero», aquell
pasdoble del «sense blau, sense blau» que tant havíem entonat al País Valencià.
Li dóna
conversa Max Jacob, l’autor d’aquelles pintoresques Oeuvres mystiques et burlesques du Frère Matorel, mort au couvent de
Barcelone, i en una altra taula fan conversa Poe, Baudelaire i Lovecraft.
També hi fa cap Théophile Gautier, i fins i tot Rina Ketty hi canta «J’attendrai», una cançó que a mi, i
suposo que a molts de vosaltres, m’és més familiar en la versió de Tino Rossi
que anys enrere feia de sintonia d’un programa de ràdio nocturn (cap dels dos, ni Ketty ni Rossi, ben bé francesos, però immortals dins la cançó francesa).
L’Emili Gil cita també el cartellista Alfons Mucha, tampoc francès, però una
icona de París, i més cantants, com Maurice Chevalier i Gilbert Bécaud.
 |
| Frontispici de la tomba de Guy de Maupassant, al cementiri de Montparnasse |
Aquests són només personatges que fan de
figurants en un capítol, el 22, però ja des del capítol primer, «Una nit
literària», en què el protagonista entra en contacte amb una societat de joves
lletraferits, comença el bombardeig de citacions literàries que en realitat són
incitacions literàries. Incitacions a llegir. Si voleu que digui ja ara quin em
sembla el mèrit principal de Tenebra d’Emili Gil, jo diria que és que és una
novel·la que incita a llegir, a compartir amb l’autor algunes de les
referències que tan generosament ens ofereix. La decoració de la sala on té
lloc la nit literària recorda al protagonista l’ambientació d’algun conte de
Villiers de l’Isle-Adam, i entre referències a pintors, cineastes, cantants i
fins i tot botxins, ens surten, a més dels inevitables i multipresents Balzac —amb
la seva «Obra mestra inconeguda»— i Zola, també hi surten Gaston Leroux i el
seu Fantasma de l’òpera, Léo Malet, Jacques Sadoul, Bernard Lenteric, Jean Ray,
Lautréamont, Jacques Bergier, el duet fantàstic Erckmann i Chatrian, i fins i
tot Claude Seignolle, un autor provençal que em pensava que només coneixia jo i
que em penso que encara és viu; si més no fa un parell d’anys li van fer una
festa perquè n’havia fet noranta-cinc. Seignolle és l’autor d’un relat inquietant, «Le Chupador», titulat així en castellà,
i que es remet força a «L’horlà» de Maupassant i que també participa de l’aire
de «La xucladora» de Joaquim Ruyra. Penso que estaria bé que algú, potser
l’Emili Gil mateix, fes un estudi d’aquesta casta d’éssers vampírics arrelats
en tradicions populars, relacionant «L’horlà» de Maupassant, «La xucladora» de
Ruyra i «Le Chupador» de Seignolle,
sobretot tenint en compte que tant Ruyra com Seignolle es nodreixen de dues
fonts, l’etnogràfica i la literària, són alhora folkloristes i escriptors, a
diferència de Maupassant, que rebutja l’esperit popular. En definitiva, l’Emili Gil fa anar amb
tota la familiaritat tots aquests noms, i molts més, i tots no solament són
esmentats, sinó que mereixen generosos i solvents comentaris d’obra.
 |
| Entrada a les catacumbes de París, amb l'advertiment de Jacques Delille |
En aquesta novel·la, a Tenebra, l’Emili Gil sap trobar i
explicar, sota la ville lumière, la ciutat llum, París, una ville ténèbre, la
ciutat foscor, i encara ens suggereix que aquesta ciutat subterrània també té
soterranis. Això ho troba baixant a les anomenades catacumbes, unes galeries
interminables anomenades les catacumbes de París, tot i que, dels dos possibles
orígens del terme «catacumba», no sembla que haguessin estat ni «criptes de
catecúmens», és a dir, esglésies subterrànies, ni «tombes de sota», és a dir,
cementiris subterranis, sinó que eren, com molt bé explica l’Emili Gil a la
novel·la, antigues mines on van ser dipositats els ossos provinents dels vells
cementiris urbans de París, en ocasió del sanejament de la ciutat sota
l’administració napoleònica. I arran de la prohibició de 1955 d’explorar-les,
més enllà del circuit turístic acotat, sí que en va sortir una mena de culte
subterrani, el dels catàfils, els cataphiles, una mena de tribu urbana, uns
curiosos personatges, que van des de grafiters i artistes diversos fins a
organitzadors de festes i iniciadors de cultes esotèrics, amb qui entra en
contacte el protagonista de Tenebra.
 |
| Una de les murades artístiques de les catacumbes |
De les dues possibilitats d’explorar els
budells de París, com explica la novel·la Tenebra,
«les catacumbes de la plaça Denfert-Rochereau, i la visita a les clavegueres de
la ciutat, al pont d’Alma», el protagonista tria les catacumbes: «Sincerament
—diu—, l’altra opció permesa per davallar al formatge foradat (emmental, no pas
gruyère), la visita a les clavegueres, no m’estimulava gens». I aquesta és la
història que ens explicarà la novel·la, aquest viatge a les catacumbes de
París, un viatge alhora pels soterranis de la societat, per la banda fosca de
la història i per les profunditats del jo interior del protagonista i narrador.
I, com Dante guiat per Virgili, el protagonista, en el seu viatge subterrani,
físic i simbòlic, per les catacumbes, i també pel cementiri de Montparnasse, es
fa guiar no per un sol poeta, sinó per un nodrit estol d’escriptors, com ja hem
vist. Però, ja abans de començar la lectura de la novel·la, només llegint
l’índex dels capítols a la pàgina 9, veiem que l’últim capítol, el 31, és
titulat amb el joiós vers «Nunc est
bibendum», «ara cal beure», que ens avança que potser el protagonista
canviarà el guiatge del sensible i pessimista Virgili pel de l’epicuri Horaci.
Però això ho trobarem quan acabem la lectura.
 |
| Poemes i reflexions entre ossos humans |
Una lectura que naturalment us recomano.
I repeteixo que Tenebra és un llibre
que us provocarà la lectura o la relectura de molts llibres més.
 |
| En aquest recull de relats de Claude Seignolle, amb prefaci de Jean Ray, hi ha el conte «Le Chupador» |
Hem vist que l’Emili Gil i el seu
protagonista, a la novel·la, trien les catacumbes, no les clavegueres. Per
acabar, permeteu-me que us expliqui una història en part compartida amb
l’Emili, i que abona el seu llibre. Ja fa molts anys, més de quaranta, com el
personatge de la novel·la, jo també vaig treballar a París en una feina
subcontractada, tot i que no tan qualificada com la del protagonista de Tenebra. Jo hi feia de garçon de ménage, de noi de fer feines,
en una entreprise de nettoyage,
L’Abeille, es deia, i ens enviaven a netejar magatzems i despatxos, i potser
perquè principalment exercia el meu ofici o el meu art, que diria Dylan Thomas,
al soterrani de l’edifici d’un banc, netejant vàters, buidant poubelles i
papereres sanitàries dels serveis de les senyores i altres fineses com
aquestes, per a la meva visita als budells de París vaig triar les clavegueres,
els anomenats égouts de Paris. Era una visita que es feia en
part a peu i en part amb barca, la més semblant a la barca de Caront pels
pantans de l’Aqueront, i quan feia núvol no s’hi podia baixar, perquè no se
t’emportés la rierada fins a les boques del Sena, i també com a la visita del
protagonista de Tenebra anaves veient
les plaques que indicaven per quin carrer circulaves, és a dir, quin carrer hi
havia a la banda de dalt, i també senties brunzir tots els tubs i cables dels
serveis, des dels desguassos dels habitatges fins al conductes d’aire comprimit
de la poste pneumatique, un servei de
correu que em fascinava i que solia utilitzar.
 |
| Antoni Munné-Jordà a punt de dir: "He vist coses que vosaltres mai no creuríeu" |
Hi havia també una olor estranya, a les
clavegueres, una olor que havia oblidat i que en part vaig retrobar amb l’olor
del llibre imprès de Tenebra, i que
amb en Carles Molins, el maquetista del llibre, que n’ha fet una edició preciosa,
vam estar investigant l’altre dia d’on podia venir, i vam establir que només
era pròpia del volum que m’havia donat directament l’Emili Gil, i que només ell
podia haver manipulat. La visita a les clavegueres de París, doncs, era només
una excursió pintoresca, i no hi vaig saber trobar res de fantàstic, fins que,
anys més tard i instal·lat a Barcelona, vaig llegir al magazín d’historietes de
terror «1984» un relat gràfic situat en aquelles clavegueres, i que explicava
com unes estranyes criatures amfíbies subterrànies que vivien a les clavegueres
de París de tant en tant segrestaven algun turista despistat que hi baixava.
 |
| Anna Maria Villalonga apunta, amb la pistola biològica del dit índex de la mà dreta, els seus companys de taula. "Compte, vejam què dieu!", sembla amenaçar |
En vam parlar amb l’Emili Gil quan ell
acabava la seva novel·la. Ell coneixia les catacumbes, jo coneixia les
clavegueres, i vam intercanviar informacions. Per acabar d’arrodonir la
novel·la l’Emili volia reviure les experiències pel subsòl de París, em deia
que hi volia tornar per recuperar les sensacions de l’expedició, però que no
estava en condicions econòmiques prou alegres per a permetre-s’ho. Penso que no
cometo cap indiscreció, dient això, atès que ell mateix ho confessa a la solapa
del llibre. Posats a dir intimitats, si em deixeu que us expliqui una mica més
la meva vida, la meva família ve de Sants, del carrer Alcolea, i sempre
m’havien explicat que per aquell carrer i per on ara hi ha el carrer Olzinelles
abans circulava una riera, paral·lela a la riera Blanca, ara també coberta. I
deveu recordar que fa un parell d’anys es van començar a notar alguns moviments
subterranis al llarg del carre Alcolea, van aparèixer unes grosses esquerdes en
alguns edificis del carrer Olzinelles, que els van haver d’apuntalar, i hi va
haver el famós esfondrament a la plaça que a casa encara en diem la plaça de
Màlaga, la plaça de l’església de Sants. La gent que sortien de les Cotxeres deien que de
nit se sentien sorolls estranys i pudors nauseabundes, en aquell esvoranc. Des d’alguns locals dels baixos del
carrer Alcolea encara es pot accedir a l’antiga riera, i justament un cosí meu
encara viu a l’antiga casa de plats i olles que era d’una tia de mon pare. Vaig
comentar a l’Emili Gil la possibilitat de baixar al torrent subterrani del
carrer Alcolea, ell s’hi va entusiasmar, i també s’hi va apuntar en Carles
Molins. I l’Anna Maria Villalonga.
 |
| Munné-Jordà assegura que aquesta fotografia és la constància gràfica del seu pas pels soterranis dels carrers Alcolea, Galileu i Olzinelles, del barri de Sants. Tanmateix l'escenari evoca amb molta intensitat la Capela dos ossos d'Évora, a Portugal |
Però, a l’hora de la veritat, el meu
cosí s’hi va oposar a totes passades, estava terroritzat, ens va dir que de cap
manera no hi podíem baixar, que de la regidoria d’obres del districte de Sants
els ho havien prohibit, perquè es veu que hi passaven coses estranyes. Que, a
més de les esquerdes, els sorolls i les pudors, alguns propietaris o empleats
de les botigues que tenien accés subterrani a la riera havien desaparegut
últimament, i potser no havia estat per accident, i que s’hi havien presentat
els mossos i havien segellat l’entrada del seu soterrani, i tot i això, moltes
nits ell sentia cops i fregadissos estranys i en pujava una pudor
indescriptible. Però l’Emili volia acabar la seva novel·la i finalment vam
convèncer el meu cosí, que ens hi va deixar baixar. Hi vam anar una nit, fa dos
anys. Sort que érem cinc! Quan vam tornar, tots cinc, el meu cosí, l’Emili,
l’Anna Maria, en Carles i jo, vam quedar que no explicaríem mai a ningú les
coses que hi vam arribar a veure. De seguida, el meu cosí va fer que un paleta
tapés l’accés al soterrani. De tota manera, l’Emili sí que va aprofitar
l’experiència per a redactar un fragment del capítol 8, «Un experiment
perillós»: «(...) Era la primera vegada que m'enfonsava sol a les entranyes de la terra; em va fer impressió. A part de la foscúria, també em resultà força estremidora la diversitat de sorolls que sentia. Quan hi havia anat amb en Kruth els sons que fèiem nosaltres mateixos amortien i fins i tot tapaven els altres del voltant. Ara no, ara semblava que les meves oïdes s'haguessin aguditzat. Sentia remors que em neguitejaven (...) Arrossegant-me, vaig arribar a la primera galeria on podia caminar un trosset dret; després, a una altra on havia d'avançar a quatre grapes; a una altra, mig corbat. Fins que vaig ser davant de (...)»
(pàgina 65).
 |
| De festa amb Antoni Munné-Jordà, Prudenci Gatell, Tenebra, Poe, Baudelaire... |
La resta, ja la llegireu.
Potser a algú li ha semblat que he dit
una cosa que no és ben bé l’estricta veritat. Té raó. Dins la novel·la, Tenebra, l’Emili Gil cita més d’una
vegada Aurèlia, la dona somiada de Gérard de Nerval. La nostra Aurèlia,
Maria-Aurèlia Capmany, al final d’un conte molt bonic, «Divertimento», quan algú hi troba una incoherència, la narradora ho
justifica dient que «bé hi havia de posar una mica d’imaginació». Doncs això he
fet jo també dient que la continuació del carrer Olzinelles era el carrer
Alcolea, quan els del barri sabeu que és el carrer Galileu. Però, ja que
parlàvem d’una novel·la fantàstica, he pensat que també «hi havia de posar una
mica d’imaginació». Disculpeu-me. La imaginació de veritat, ben seductora, la
trobareu a Tenebra d’Emili Gil.
Compreu-la. I llegiu-la.
(Antoni Munné-Jordà, presentació al
Casal independentista de Sants, Jaume Compte, 4-IV-2014).
