Etiquetes

dimecres, 30 de juliol del 2014

Tres textos d'aire vampíric

Tenebra és el títol de la primera novel·la que s'autoedita Emili Gil. Atès el recolzament que el llibre ha rebut de moltes persones, en aquest bloc s'intentarà aplegar els diferents elements que envolten Tenebra, esdevenint alhora un complement gràfic de la novel·la. Moltes gràcies a tothom.

 

 

 

Contrastos i semblances entre
 «L’horlà», de Guy de Maupassant,
«La xucladora», de Joaquim Ruyra
 i «Le chupador», de Claude Seignolle


>(^.^)<



Antoni Munné-Jordà em llançà un desafiament durant la presentació de la novel·la Tenebra, el divendres 4 d’abril de 2014: assenyalar els analogismes i les diferències dels relats esmentats al títol. He redactat els mots que segueixen com un divertimento, amb el desig que la seva lectura sigui, si més no, plaent.



D’entrada paleso que els tres textos són escrits en primera persona; en el cas de «L’horlà», em refereixo a la segona versió (1887), la que és més coneguda, la que els crítics qualifiquen de la bona i que és la que s’edita habitualment. Aquesta opció implica un acord implícit amb el lector, un lligam més íntim que no pas si els contes fossin escrits en tercera persona. Per tant, de bell antuvi narradors i lectors ignoren les coses que succeiran. Compartiran, doncs, amb el narrador respectiu, la descripció de les seves sensacions i sentiments. Amb aquesta clara intenció, «L’horlà» és un diari íntim; «La xucladora» (1903) i «Le chupador» (1960) són escrits personals en els quals es revelen moments, minuts («La xucladora»), o bé setmanes, mesos («Le chupador»), de manera completament subjectiva.





Tant «L’horlà» com «La xucladora» inicien el text amb la descripció realista d’uns períodes de la jornada que procuren benestar al protagonista. Així, llegim  «Quina jornada més admirable!» tot just començar «L’horlà», i, a «La xucladora», la definició d’un home tranquil assegut en una roca amb les cames nues ficades dins la mar («Aquests moments són els millors de la vida»). En canvi, «Le chupador» comença amb una frase de connotacions ben contràries:  «Ferit pel dolor retornat amb la nit agressiva», i continua amb un reguitzell de turments gens tranquil·litzadors.

És interessant notar les hores diferents durant les quals el sol i els seus rajos juguen un paper important en l’estat d’ànim dels protagonistes; a «L’horlà» és al matí quan el narrador sent felicitat, mentre que a «La xucladora» aquesta mateixa sensació es dóna amb les darreres clarors del capvespre. A «Le chupador» l’únic moment que el protagonista assaboreix una mica d’alleugeriment és al matí. Però és durant la nit, als tres contes, quan s’esdevenen els fets inexplicables i paorosos, com si en aquest període en el qual regna la foscúria tot fos possible; inclòs l’existència, o pervivència, de monstres.


 
Els temes del desdoblament i del doble (que tenen lleugeres diferències, segons el psicoanalista Otto Rank, tot i que normalment hi són barrejades) apareixen, a «Le chupador», just al segon paràgraf, mentre que a les altres dues narracions es presenten unes pàgines més endavant. L’expressió de l’angoixa és gradual a «Le chupador» («una altra vegada, aquesta nit!») i a «L’horlà» («ahir vaig passar una vetlla horrible»); en canvi, a «La xucladora», allò que és gradual no és la inquietud, sinó la descripció de detalls agradosos («I torna a riure i a mirar-me amb una berganteria trastornadora»).


«La xucladora, de Joaquim Ruyra, en la versió inclosa a El llit sota la tomba (Laertes, 2003), coordinat per Emili Olcina



 El vampirisme psíquic i físic és present als tres relats, amb matisos diferents. La pèrdua de sang és manifesta a «Le chupador» des de les primeres línies, mentre que a «La xucladora» només es suggereix («he reparat que té els ullals fins i punxeguts») i a «L’horlà» és inexistent (l’ésser desconegut prefereix l’aigua i la llet).

Les criatures malignes de «Le chupador» i «La xucladora» necessiten d’un cos físic visible per a perpetuar-se en el temps; a «L’horlà», en canvi, tot sembla indicar que la dependència només és puntual, o transitòria, sobretot pel que fa al factor «visible». Aquest detall recorda les deficiències i errors de les percepcions humanes (René Descartes) així com també les seves limitacions (ara em ve al cap el conte «La cosa maleïda», d’Ambrose Bierce, on s’explica amb claredat diàfana que «hi ha sons que no oïm» i que «l’ull de l’home és un instrument imperfecte; abasta només unes poques octaves de la veritable escala cromàtica (...) Hi ha colors que no podem veure»).





Trobem un paral·lelisme intrínsec i simbòlic, potser involuntari per part dels autors, entre la toponímia de dos dels indrets que surten als contes: el Mont Saint Michel (a «L’horlà») i el bulevard de Sant Michel (a «Le chupador»), uns llocs geogràfics que evoquen (i invoquen, podríem dir) Sant Miquel, l’arcàngel assassí de dracs, serps, diables i tota mena de mals, una figura medieval que posteriorment representaria, almenys a casa nostra, Sant Jordi. Malgrat la oficialitat d’aquest darrer com a Patró de la nació catalana, encara avui romanen al territori més temples, i pobles, que porten el nom de Sant Miquel que no pas el de Sant Jordi. Hi ha qui assegura que existeixen lligams ocults, de natura tel·lúrica ancestral, entre els santuaris de Sant Miquel.

Les experiències nocturnes que pateix el narrador de «Le chupador», així com les incursions, també nocturnes, que se succeeixen a «L’horlà» fan pensar irremissiblement, contemplat des d’una perspectiva contemporània (abril de 2014), a determinades vivències que expliquen els adduïts per alienígenes presumptament procedents de l’espai. Fins i tot la criatura de «La xucladora», anomenada així pels vells mariners («M’ho havien explicat alguns mariners vells i no m’ho creia», escriu Ruyra), pot ser interpretada com una referència folklòrica a éssers extraterrestres que, al parer de certs investigadors, habiten els avencs marins.





El suïcidi és contemplat a «L’horlà» i a «Le chupador» com l’única via de sortida, d’evitar els patiments humans causats per elements sobrenaturals o, com a mínim, que no segueixen els paràmetres convencionals de la realitat. Eludir el parany de «La xucladora» és molt més senzill: amb un parell de renecs i allunyar-se una mica de l’indret maleït n’hi ha prou. I senyar-se, per si de cas.

Ignoro si el present escrit satisfarà la proposta d’Antoni Munné-Jordà. Confesso, emperò, que m’ha agradat escriure’l.

Emili Gil (Barcelona, Nit del 15 al 16 d’abril de 2014).

dissabte, 26 de juliol del 2014

Tenebra al Portaló de Sant Andreu

Tenebra és el títol de la primera novel·la que s'autoedita Emili Gil. Atès el recolzament que el llibre ha rebut de moltes persones, en aquest bloc s'intentarà aplegar els diferents elements que envolten Tenebra, esdevenint alhora un complement gràfic de la novel·la. Moltes gràcies a tothom.

 

 

 TENEBRA

al

Portaló de Sant Andreu


>(^.^)<

Dissabte, 28 de juny de 2014, Tenebra fou rebuda amb tots els honors al Portaló de Sant Andreu, a Barcelona. Les fotografies que segueixen constitueixen un breu resum gràfic de l'esdeveniment. Moltes gràcies a Mayte Duarte, Francesc Beltran, Lola Sànchez, Mercè Moreso, Susanna Tisler i a totes les persones que hi assistiren i que feren, d'aquella vetllada, una nit màgica.


Cartell oficial de l'acte
Anunci a la pissara del Portaló de Sant Andreu (fotografia: Rosa Querol)

La Foscor i les espelmes (fotografia: Mayte Duarte)
La Taula (fotografia: Emili Gil)
Al damunt d'una cadira hi havia un clavell negre (fotografia: Susanna Tisler)

Publicacions que acompanyaren Tenebra (fotografia: Emili Gil)
Tenebra embolcallada de tenebres (fotografia: Mayte Duarte)
Els il·luminats (fotografia: Susanna Tisler)
L'acte s'inicià amb un record a la primera guerra mundial (fotografia. Susanna Tisler)
Iniciant la davallada cap als soterranis parisencs (fotografia: Susanna Tisler)
Xerrant amb un petit crani a la mà (fotografia: Mercè Pagès)
Part dels assistents (fotografia: Emili Gil)
La Foscor permeté contemplar el Blau de l'Absenta (fotografia: Emili Gil)

La fada verda ben acompanyada (fotografia: Emili Gil)

Contents, amb l'Absenta a taula (fotografia: Francesc Beltran)
La vida continua (fotografia: Francesc Beltran)

Signant un exemplar de Tenebra a Mercè Pagès (fotografia: Mayte Duarte)

>(^.^)<

dilluns, 7 de juliol del 2014

Opinió de Pau Joan Hernàndez

Tenebra és el títol de la primera novel·la que s'autoedita Emili Gil. Atès el recolzament que el llibre ha rebut de moltes persones, en aquest bloc s'intentarà aplegar els diferents elements que envolten Tenebra, esdevenint alhora un complement gràfic de la novel·la. Moltes gràcies a tothom.

 

 

  Opinió de

Pau Joan Hernàndez

sobre 

TENEBRA

(dilluns 7 de juliol de 2014)


Un moment de la presentació oficial de Tenebra a Barcelona. Divendres, 4 d'abril de 2014. Fotografia de Joan Ignasi Puigmatí (JIP Photos)


Acabada de llegir la sensacional novel·la Tenebra, de l'amic Emili Gil (edició d'autor: demaneu-l'hi!). Formidable visió d'un París mític i oníric, des del cementiri de Montparnasse fins a les catacumbes de Denfert-Rochereau. Una novel·la carregada de referents literaris que són els de l'Emili i també els meus: H. P. Lovecraft, Guy de Maupassant, Gérard de Nerval, Eugène Sue... però sense oblidar una estimada heroïna de ficció, Adèle Blanc-Sec i fins i tot els videojocs de la sèrie Alone in the dark. Salts constants entre fantasia i realitat, entre somni, etilisme i deliri... Sabia que l'Emili era bo, però m'ha deixat sense paraules.


Un moment de la presentació oficial de Tenebra a Barcelona, amb part dels assistents rient. Divendres, 4 d'abril de 2014